Hi ha cites que travessen dècades i continuen colpejant amb la mateixa força que el primer dia. Quan Victor Papanek va escriure a Design for the Real World (1971) que «hi ha professions més nocives que el disseny industrial, però molt poques. I potser només n’hi ha una de més insincera: el disseny publicitari», no només criticava una disciplina, sinó que destapava una realitat incòmoda: el disseny, lluny de ser neutral, sempre és un acte polític.
Papanek va ser un pioner a entendre que el disseny té conseqüències socials, ètiques i ecològiques. No es tracta únicament de crear objectes útils o bells, sinó de preguntar-se:
- Qui dissenya i per a qui?
- Qui es beneficia realment d’aquest disseny?
- Quin cost material i ambiental comporta?
- Quin preu social i econòmic paguen les persones que el consumeixen?
Aquest enfocament, radicalment transgressor per al seu temps, continua sent avui un desafiament per a la professió.
El disseny com a mala praxis
Papanek denunciava sense embuts la mala praxis d’una indústria centrada en alimentar el consumisme i la obsolescència. Segons ell, els dissenyadors havien esdevingut instruments d’un sistema que creava necessitats artificials per mantenir la maquinària econòmica en marxa. El resultat era (i encara és) una producció desmesurada de productes que aporten poc valor real i que, sovint, només contribueixen a engrandir la bretxa social i la crisi ecològica.
Les prioritats d’un disseny amb sentit
Lluny d’una crítica estèril, Papanek va proposar un full de ruta per a un disseny responsable. A Design for the Real World i posteriorment a The Green Imperative, va establir sis prioritats fonamentals:
- Dissenyar per a països en vies de desenvolupament.
- Dissenyar per a l’educació i l’entreteniment de persones amb discapacitat.
- Desenvolupar equip mèdic accessible i útil.
- Crear eines per a la recerca i la ciència.
- Desenvolupar sistemes per preservar la vida humana en condicions marginals.
- Proposar conceptes innovadors amb impacte social i ecològic.
Aquestes línies no només orientaven la pràctica professional, sinó que obrien la porta a un disseny transdisciplinari, col·laboratiu i orientat al bé comú. Tal com ell mateix afirmava: “Gairebé mai dissenyo sol, perquè la majoria de vegades dissenyar és massa difícil per fer-ho una sola persona. Cal un equip”.
Ecologia i responsabilitat
Un altre dels pilars de la seva crítica fou la ecologia humana i ambiental. Papanek advertia que cada producte porta una “història oculta” de consum energètic, contaminació i residus. Ignorar aquests factors durant el procés de disseny equivalia a assumir conseqüències immediates i fatídiques.
En aquest sentit, la seva defensa d’una economia circular (basada en l’ecodisseny, la reutilització, la reparació i el reciclatge) s’avançava dècades a molts dels debats actuals sobre sostenibilitat.
Vigència i llegat
La crítica de Papanek va dividir inicialment la comunitat del disseny. Però el temps li ha donat la raó: avui, més de cinquanta anys després, les seves preguntes continuen sent urgents.
- El teu disseny contribueix a la sostenibilitat del planeta?
- Estalvia energia o impulsa energies renovables?
- Facilita la vida d’algú marginat o simplement alimenta el consumisme?
En un moment marcat per la crisi climàtica, la desigualtat social i l’acceleració tecnològica, recuperar la veu de Papanek és gairebé una obligació.
Ell definia el disseny com “l’esforç conscient per establir un ordre significatiu”. Si aquest ordre no contribueix a una societat més justa i a un planeta habitable, aleshores, per molt “bonic” que sigui, no és veritable disseny.
